dimecres, 23 de maig del 2012
Personal
El món està ben girat..
Jo he encetat un tema que vaig sentir, ara no recordo de quin expert en una tertúlia televisiva sobre el els valors a l'escola d'avui. Al programa deia l'expert que molts pares transmeten als seus fills de manera més o menys inconscient la percepció d'una escola agressora. Malparlen - deia l'expert - als seus fills i filles d'una escola que molt sovint ni coneixen - ni ganes - i, per damunt de tot, els inculquen que els nens i nenes tenen sempre la raó i els asseguren que ells i elles ho defensaran per damunt de tot i davant de qui sigui. L'expert parlava d'acumulació de ràbia, de rancúnia i d'altres termes que ara tampoc no recordo exactament que les famílies estan abocant cap a l'escola.
El fet és que les reaccions d'alguns nens i nenes - cada vegada en major percentatge - ens desconcerten com a mestres i fins a alguns com a pares. No podem entendre que no acceptin cap mena d'autoritat que no sigui la seva, que no tinguin unes normes mínimes ni les acceptin, que cerquin reaccions sovint violentes i sense mesura, que facin de qualsevol cosa un incident i de qualsevol petit incident motiu de baralla: en resum, que es "socialitzin de manera poc sana".
Observant la mainada a les hores d'esbarjo cada dia ens posem les mans al cap tres o quatre vegades - i sort que l'esbarjo dura només mitja horeta -. Les relacions socials que s'hi estableixen són sovint a l'entorn de jocs violents, utilitzant un llenguatge molt barroer. Al mateix entorn els veiem reproduir els models que capten als programes de la tele escombraria - més d'algun com jo hem sentit que diuen "- ha sido este, presuntamente..." per exemple, com si ja es preparessin per presentar una querella!
L'altre dia un grupet que no aixecaven mig pam de terra - deurien tenir sis o set anys - jugaven sota l'ombra d'uns plataners, al costat d'un banc, a un joc que jo no entenia situat en un punt estratègic del pati per controlar millor - fins que m'hi vaig acostar tot i resolent un problema "de pilotes". Veia de lluny dues vailetes enfilades a un banc fent amb la mà dreta la intenció de representar un telèfon. Estenien el dit polze i el petit, mentre que quatre o cinc vailets rondaven el banc donant voltes visiblement enriolats. M'hi vaig acostar i, tot i que em van veure arribar, el joc va continuar. Quan vaig ser prou a prop, i un cop resolt el tema de la pilota, em va semblar sentir un to insinuant en la veu de "les telefonistes" que feia clar i en castellà: - ¡llamame...! ¡llámame!... i és que tots plegats estaven jugant... AL TELÈFON ERÒTIC!
Ja sé que m'estic fent gran però no deixo de recordar els nens de l'escola rural que fa una dotzena d'anys jugaven junts a la sorrera, els de tres i els de dotze anys, nens i nenes, amb les pales i galledes i els tractors de plàstic a recollir ferratge per donar menjar a les vaques.
Tal veuràs, tal faràs, diu la dita. Recordo la gent de pagès com "una reserva índia" de salut social i socialitzadora. Espero que mai no s'acabi i que sapiguem mantenir reserves com aquelles i no vull de cap manera aturar-me a pensar el que pot arribar a passar en una aula amb 30 o 35 mainades a la llista, en un espai estret, massa estret, el dia que es posi malalt o malalta el mestre o la mestra de la classe del costat!
Reflexionant sobre el tema en una classe d'Educació Alternativa amb els més grans de l'escola, i després treballar l'esperit crític tot i mirant la pel·lícula "El pequeño Nicolás" els vaig proposar de fer una llista de les coses positives i negatives, les diferències que hi surten en comparació amb l'escola de l'actualitat. La pel·lícula, també el llibre de Goscinny, parla d'una classe de nens dels anys 70 i de les seves aventures a l'escola i a fora.
Després de la bronca de rigor per aconseguir el silenci abans de començar la projecció i un cop donades les instruccions, sense massa avisos més, recollim els fulls amb les aportacions i les posem en comú a la pissarra. Això és el que va passar:
- Comencem per les diferències.... Necessito un torn sencer de paraules perquè algú s'adoni que... A LA CLASSE NO HI HAVIA NENES!
Un cop acabem amb les diferències...
- Passem a les coses negatives... Valoren per sobre de tot molt negativament que hi hagi un control massa estricte de les famílies i que a l'escola tinguin un vigilant pels patis i que molts portin uniforme i vesteixin d'una manera rara.
Un cop vist i recollit...
- Mirem la part positiva del tema... Troben molt positiu el material i l'ordre que hi ha a la classe. Jo els explico que abans el material durava molts anys i que es cuidava molt perquè arribava amb comptagotes. Era de fusta natural i es mantenia en bon estat molt de temps. En ple debat no acabo d'entendre l'aportació d'un alumne - cosa de la lletra - i li demano que ho exposi. SORPRESA: L'alumne em diu: - ÉS MOLT POSITIU QUE SIGUIN TAN BEN EDUCATS...
Avui hem vist a facebook el vídeo de la intervenció del periodista Joaquim Maria Puyal, Català de l'Any, i just el dia d'una vaga de mestres ens ha dedicat quatre paraules, només quatre, però d'una claredat infinita. Mireu-lo i podreu opinar:
El premi l'ha guanyat en Puyal, a ell li diuen "el mestre", però estic convençut - com ell - que hi ha moltes i molts mestres que se'l mereixerien aquest premi. Apa, si no teniu res millor per fer, comenceu a pensar com encabir trenta taules i trenta egos magnificats en una aula tan petita!