Avui sota el solet primaveral he anat a un d’aquells racons de paradís que encara es mantenen, malgrat l’especulació immobiliària, a la nostra costa mediterrània. Tots els espais del planeta tenen uns límits i aquest espai en concret era a punt de sobreeixir la seva capacitat molt per sobre del que li permet el seu estatus privilegiat. 

Hi he arribat amb pas ferm després de mitja horeta de caminada des del cotxe. El nucli d’una dotzena escassa de casetes de pescadors de blanc rigorós i portes de colors intensos quan hi he arribat es mantenia dins de la normalitat demogràfica, només una mare i dues filles sortien de l’aigua amb el caiac de banyar el gos i una parella feia lliscar el dit per la pantalla del mòbil mentre el seu altre gos jeia al sol profundament endormiscat.

La primera d’arribar ha estat una sketcher d’anorac lluentós que maldava per trobar un raconet on l’aire li permetés exercir el noble art del dibuix i l’aquarel·la amb comoditat raonable. S’ha assegut a l’esquerra del paisatge i ha començat el seu treball. Pocs segons després han arribat a escena un parell d’enamorats que s’han assegut al sol i, segurament amb no prou prudència, han decidit remullar-se els peus. Els dos nois s’han apressat a sortir de l’aigua i s’han calçat de nou. Encara no duien sabates i ja han arribat un parell d’aprenentes d’instagramer que s’han fet quatre fotos a les roques amb el gos que els feia nosa i s’han assegut a petar la xerrada. Els nens del gos buscaven crancs a les roques. 

Una família amb gos l’ha agut d’aturar per evitar el seu impuls primaveral envers la resta de bèsties autòctones. La família la formaven cinc membres, gos a part,  la mare, el pare i tres fills. Ell entrat en grams, molt entrat, i ella amb aire despistat. Les filles amb excés de maquillatge labial i el fill amb cert aire de penjamenta, com sa mare, omplien l’escenari de familiaritat. 

L’escena s’ha anat omplint i omplint més i més. De l’aigua n’han sortit un parell de submarinistes d’origen militar que lluïa neoprè per demostrar el seu valor i la seva bravesa dins l’aigua glaçada. L’escena s’ha completat amb una parella d’asiàtics, semblaven de l’Índia, guiats per una noia que en un anglès amb l’accent molt ben treballat els guiava tot i utilitzant fotos i mapes per l’indret paradisíac. La parella gaudia de l’explicació i del paisatge amb la sensació de ser presents uns breus instants al paradís.

Darrera les portes de Cal Boter n’han sortit un parell més de personatges que s’espolsaven la mandra entre una munió de testos minúsculs. Just al costat seu mitja dotzena de noies entre la vintena i la trentena s’han posat a esmorzar a la terrassa. Gastaven aparença antisistema però el seu esmorzar era digne de l’alta burgesia.

Al camí, just a sobre la barraca de les noies, un pseudonaturalista prenia imatges i les enregistrava amb la seva aplicació de mòbil recentment estrenada. El geni ho retratava tot però posava especial atenció a les plantes a la recerca d’aquella espècie exòtica que li podés donar notorietat entre la gent del ram. 

Però el camí a aquella hora estava d’allò més concorregut: tres parelles de rúnners lluïen els seus uniformes negres i fluorescents fent veure que feien estiraments i alguns lluïen bastons. Una parella d’avis molt del país passejava comentant l’aire què feia i el solet primaveral, es notava que el temps els preocupava. En sentit contrari una parella de retratats gals xeramequejaven sobre les operacions que els havien fet i la seva salut tot i explicant-se les batalletes de l’hospital. 

Mitja dotzena de mainades saltaven pel camí avançant i deixant enrere pares i mares tot i gastant un accent garrotxí molt accentuat. Tancarem l’escena aquí perquè he decidit marxar tot i acompanyant la pintora fins al cotxe. Massa gent, excessiva concurrència.