Aquest matí, si fa no fa com cada any i mig, he anat a l'hospital de Girona a fer la particular ITV del meu cor apedaçat. A la sala d'espera feia companyia a vuit persones, quasi totes de parla castellana. Dues noies joves, model "xoni" autèntic, una parella de més de setanta anys, vestits de vint-i-un botó, una noia jove que em sona molt però que encara no sé qui era - això a Girona sempre passa -  i que esperava sa mare, i una parella amb un nen que deuria tenir prop de dos anys.

Justament la parella m'ha cridat l'atenció per un accent sud-americà que no he acabat de situar. Curiosament es dirigien al petit només en català. Ves per on, tota la sala, en adonar-se'n, s'hi ha començat a comunicar en la nostra llengua: era tot un belluguet!

Salut i llengües!