Avui han votat - n'hi ha que no, que s'han estimat més anar a fer un riu - al Parlament de Catalunya la resolució pel dret a decidir. El resultat ha estat aquest. El dia després de les eleccions autonòmiques n'hi ha que ens vam haver de sentir que la lectura era inequívoca, els partidaris de decidir democràticament érem poc més que una minoria insignificant, en vies d'extinció, quatre arreplegats que quedarien ofegats amb una sola victòria de "La Roja"... 

 Si mireu la foto hi veureu que hi ha hagut 133 vots i que els partidaris de decidir han sigut més del doble dels que han votat no. Ja no espero que els mediàtics i la seva legió tertuliana rectifiquin, l'analfabetisme que porten a dins és tal que no hi veuen més enllà del seu propi nas. M'ensumo, amb el meu de nas, que això tot just comença però, en certa manera ja en tinc prou que es visualitzi el resultat democràtic d'aquesta manera. Ells i elles, diputades i diputats han estan asseguts i còmodes però han de sentir en tot moment que el cul els tremola a l'escó, necessitem que ho sentin!

A la bancada dels socialistes hi ha hagut patacades i s'evidencia que el partit està trencat definitivament. Ciutadans i Partit Popular els han donat una càlida benvinguda al bloc sobiranista, els de Navarro s'han retratat però ningú no en podrà recompondre les peces perquè s'ha demostrat que ja no poden encaixar, si m'és permès de dir-ho, com Espanya i Catalunya. El país necessita un partit socialista i catalanista? Ara ja no sé que dir, entre Iniciativa i ERC han engolit el seu espai polític i ara no es saben ni es poden encabir els servilismes de partits espanyols a la situació del país: no ho veuen o no ho volen veure: ja s'ho faran. El que em sembla evident que res no s'aixecarà sobre les cendres del partit que pot representar l'Ernest Maragall... És el segon pas...