Eren anys de bicicleta en els quals ens regíem, pocs portàvem els rellotges de la 1a Comunió, que eren delicats i corrien molt perill a les nostres mans, pels tocs de sirena de la fàbrica. Demanar hora era molt fàcil. Llavors Al pla de Palau quasi tot eren horts i i hi corríem amb bicicletes tronades, només amb un fre i deslliurades de pesos innecessaris. Dels horts en solíem treure cireres o figues per fer una pausa després de beure una mica d'aigua d'alguna de les fonts que encara rajaven. Jugàvem a futbol només en dies especials, quan anàvem al camp dels anglesos o a la Devesa. El nostre esport era el bàsquet. Anàvem a la pista de la parròquia on en Ramon Sitjà -ara el pavelló porta el seu nom - o el mossén ens obria la porta o ens deixava la clau i a l'hivern seguíem jugant fins que arribaven els del Sant Pep jugàvem ben bé un parell d'hores quasi a les fosques. 

D'aquell temps ens en queden personatges, com l'Enrique, un pobre home que vivia de la caritat a la parròquia al qual havíem salvat la vida més d'un cop quan se li girava i es fotia amb el xiulet a dirigir el trànsit del carrer d'Emili Grahit i l'en tréiem esquivant els camions. 

Al carrer també hi havia un local on es trobaven els del futbol que no jugaven al Vista Alegre i que va ser molts anys la penya, la dels "Bons Aires" que era el nom del bar on queia algun gelat o una bossa de patates quan jugàvem algun partit perdéssim o guanyéssim, mai no era gaire important el resultat.

Aquell temps crec que tots els de la colla els recordem com  anys feliços, féiem força vida de carrer, anàvem a l'escola mitja hora abans d'entrar per fer unes partidetes al Guà  als racons d'aquell pati criminal que ens havia rascat a tots els genolls perquè era mal asfaltat, encara ho és ara que acull la facultat de medecina. També van ser els primers anys de monopatins i recordo tardes memorables a la baixada de Puigvistòs on rarament hi havia cap accident important.

També van ser anys de fogueres monumentals a la llera de l'Onyar a escassos metres de la benzinera de la Creu, que encara i és, ara seria impossible. L'Onyar al temps de pluja baixava fins a dalt de tot i s'havia endut més d'un pont, feia basarda però era un autoconeixement. 

Després, en acabar vuitè, molts ens vam perdre la pista, separats a diversos instituts. Ens vam retrobar l'any del cinquantenari per fer uns sopar i vam rememorar aquells temps i jo vaig pensar que ho escriuria però  me n'he pas recordat fins avui.  

Els temps regit per la sirena de la fàbrica. I per cert són les sis i ja fa anys que no xiula.