No, no penseu malament, no demano pas disculpes per l'entrada anterior, ni tampoc per cap altra (no faré com en Pepe jo no puc dir mai que les meves entrades són involuntàries). El que sento és, tal i com vaig explicar a l'estiu, un xiulet de característiques elèctriques i que m'ha demanat de tornar al meu antic tractament farmacològic - no pas el del kiwi, les nous i la pastanaga, no penseu malament (si voleu saber de què parlo
cliqueu aquí) - de pastilles vermelles. Insignificança en forma de píndola però imprescindible fins que la cosa afluixi.
Ara fa qüestió de dues setmanes, em sembla recordar que era dimarts o dimecres, vaig despertar-me més aviat del que toca i em vaig adonar que la intensitat del sorollet havia pujat i que ja no em deixava dormir. Feia força mesos que havia deixat de manera quasi permanent el tractament perquè, sigui el costum o siguin els seus efectes primaris eren els esperats, ja no em feia falta. Ja us en faré cinc cèntims més endavant - si no hi penso és que la cosa anirà bé -.
Avui, després d'esmorzar, i mentre escric aquesta entrada al bloc, estic escoltant un cd d'Andrea Bocelli a un Home Cinema que he hagut de reciclar, després de les tempestes a la nòmina d'aquests Nadals... L'escolto a un volum molt molt baix, el nen dorm, però suficient per no sentir "el que ja sabeu". L'aparell va ser una torna d'una d'aquelles compres que fem els pobres quan comprem a terminis i no és pas res de l'altre món però fa el fet però és el que hi ha. Us deixo i em quedo amb les àries de l'Andrea i el "Nessun dorma" (que vol dir que ningú no dormi: us asseguro que és casualitat).
Apa, gaudiu del silenci i de la música, si podeu...
Salut
