diumenge, 29 de gener del 2012
Personal,Relats curts
Mestres
Dimarts s'estrena a TV3 el programa Mestres. Veient la promo de l'esmentat programa he recordat una mestra que vaig tenir quan feia segon i tercer en una escola rural. Els que com jo hem tingut la ocasió d'aprendre i d'ensenyar en una escola rural ni que sigui uns quants anys ho recordem - la majoria - com una experiència irrepetible.
En el meu cas "Doña Antonieta" que és el nom oficial que el "Règim" li va donar a aquesta mestra del temps de la República, ens deixà records inesborrables. Però avui no vull pas parlar de la tasca educativa de l'Antònia Albareda i Costa, natural de Cervera, que aquest era el seu nom real, ho deixaré per un altre dia, sinó de l'entorn vital que tenia a casa seva i d'unes sensacions molt especials que m'han quedat a la memòria, la majoria de naturalesa visual, auditiva, gustativa, tàctil i olfactiva: per això me'n dec recordar...
Vivia en una casa, a l'altra banda del poble. L'Antònia era un geni vivent de les anomenades al seu temps "labores": Un autèntic Leo Messi de les agulles, del ganxet i del macramé! A part d'unes habilitats manuals extraordinàries, a casa seva, i fruit del seu interès científic i del seu amor envers les bestioletes, hi vivia un reguitzell d'animalons que definien un ambient molt especial per a una criatura de vuit o deu anys.
El primer, en Tim, era un gos de raça poc definida, molt cridaner i un autèntic terror per als carters: els perseguia rere les motos i les bicicletes fins a deixar-los mig espantats! Clar que això ho feia als seus millors anys. En Tim era el gos més vell que mai hagi conegut, em sembla recordar que n'havia fet 18 o 20 d'anys, o potser més i tot: era una autèntica peça de museu!
En Tim era el rei de la casa i compartia el territori del jardí de l'Antònia amb la Pelleringa, una tortuga de terra autòctona de dimensions descomunals: la reina! La Pelleringa era de veritat una autèntica privilegiada perquè es movia per un jardí/hort de vegetals consumibles de primera categoria. A casa l'Antònia hi tenia un grup de periquitos que volaven lliures per una habitació que compartien amb un aquari de peixos tropicals. A fora, a l'hort, just al costat dels compostadors - parlem dels anys 70 - que l'Antònia utilitzava per generar un substrat de propietats excel·lents - molt apreciat a tot el poble - hi havia un safareig on nedava una mitja dotzena de peixos de colors, els típics peixets de color girs i taronja però d'edat i de mida avançada.
El que més recordo de quan havíem visitat casa seva era una olor molt especial que es notava en l'aire del jardí, barreja de flors de tota mena, d'hortènsies gegantines, de clívies i d'àloes i de plantes aromàtiques i d'hortalisses: de carxofes i albergínies, de raïms i de cireres i especialment de maduixes. Recordo haver-n'hi collit unes quantes vegades de maduixes i quedar amb les mans impregnades d'aquella olor i enganxoses de les fructoses naturals: allò eren maduixes de veritat! En dec haver preparat centenars de vegades de maduixes però els productes híbrids que es venen ara als mercats no s'hi assemblen gens, em sembla que deu ser perquè tampoc no maduren de la mateixa manera.
M'imagino que ara, com cada hivern, qui l'hagi heretada la Pelleringa l'haurà perduda de vista fins a la primavera. El que no estic segur és que se'n deu haver fet d'aquell hort, ni de l'Antònia, de la quan en vam perdre la pista uns anys després. En qualsevol cas, espero que aquest programa serveixi per alguna cosa, ni que sigui per actualitzar records com m'ha passat a mi. La veritat és que n'estic força tip de reportatges d'aeroports inútils i de corrupteles per l'estil que no tenen cap efecte que no sigui entronitzar els seus protagonistes al regne dels Intocables!
Apa, demà cap a treballar!