divendres, 10 de febrer del 2012
Personal
Com mes vells més boigs?
M'acaba de caure per accident un vídeo que no sé si haureu vist. És una paròdia de les xarxes socials filmat per un grup de gent d'avançada edat que donen quatre pistes sobre el que és el feisbuk (elles i ells ho escriuen d'aquesta manera). És en castellà però té força l'esperit APM? Veiem-lo?
Us ha agradat? Trobo que fan enveja. Molts voldríem arribar a aquesta edat i amb tantes ganes de conya! Per primera vegada voldria reflexionar sobre la tercera edat i per fer-ho posaré perfil a la gent més gran que fins ara ha sortit als meus escrits. Una de les primeres entrades parlava del Dr. Macià, el típic metge que mai no es retiraria (de fet crec que mai no ho va fer) i fa quatre dies de la meva mestra, l'Antònia de Cervera. Dues persones grans, d'aparença petita i fràgil però amb una força vital increïble. Si em permeteu, culturalment molt allunyats dels que surten al vídeo, però quasi us podria assegurar que haurien mostrat interès pel tema de les xarxes socials, molt probablement però, més d'un estil blocaire. Al seu temps n'hi havia prou amb anar a la farmàcia o a la perruqueria per saber-ho tot de tothom. Una visita i tot el poble quedava retratat!
Avui s'ha inventat això de les xarxes socials i tot plegat resulta més senzill. Abans la informació, la majoria de vegades a través de l'emissora de "ràdio macuto", especialment a poble, era monopolitzada per poques persones, la curiositat de les quals donava lloc a especulacions, a malparlars de tota mena, a rumors: a tafaneries de primer ordre! Deixem-ho dit, gaire democràtic no l'era el sistema!
Aquest curs passat vam anar d'excursió amb un grup d'alumnes fent el trajecte del creuer que es va enfonsar a Itàlia (de fet vam ancorar el nostre no gaire lluny d'on reposa ara el de Costa) i el vaixell era ple de grups de gent gran. La seva fal·lera per a alimentar-se i les presses que els arrossegaven per tot arreu, les ganes de ballar i "d'aprofitar" les activitats dels grups d'animació em van fer reflexionar. L'actitud vital d'aquestes noies - així les anomenava la meva sogra - que surten al vídeo connecta perfectament amb els meus records d'aquell creuer. Me'ls imagino en aquests cursos que els fan als casals de jubilats passant-s'ho bé davant de l'ordinador!
És veritat l'adagi que dóna nom a aquesta entrada? No necessàriament, però queda bé que ho diguin/diguem els que presumptament tenen o tenim l'edat de tenir seny! La veritat és que amb l'edat la manera de fer de les persones varia molt en funció de molts i molts factors. Hi ha qui diu que la vellesa és un retorn a la infantesa i que per això avis i néts s'avenen tant.
Sir Ken Robinson explicava en un vídeo que deureu conèixer, aquell que està totalment dibuixat, que els nens petits, en un bon percentatge, són uns autèntics genis creatius al principi de la seva educació i que som els adults els que els espatllem aquestes capacitats fins a liquidar la major part del percentatge. Si això és veritat, la tornada de la gent gran a la infantesa ha de fer possible que els torni aquest geni creatiu? No us ho asseguro perquè en conec prou de gent molt gran per veure que són tan diferents com la mainada de l'escola. Aquí deuen manar l'herència genètica i el medi on han viscut la major part de les seves llargues vides, suposo.
Tots ens anem fent vells i velles però, per damunt de tot, el món gira.