Aquesta tarda em preguntaven si sabia què deu passar en aquest país: si hi ha tanta gent que no tenen feina, em deien, això ja hauria de semblar una olla de grills! La meva resposta, segurament poc reflexionada, ha estat que encara hi ha molta gent que van tirant de "fer feinetes" a l'economia submergida. Ara que hi he pensat una estona, afegeixo que la cosa deurà petar del tot quan s'acabin també les "feinetes en negre" que solem pagar els anomenats classes mitjanes. I quan això passi ja no hi haurà prou gent treballant per pagar aquestes "feinetes" ni prou impostos per a repartir prestacions als aturats. S'haurà finiquitat del tot l'estat del benestar.

En algun moment haurem de posar-hi límits a aquesta situació. Avui penso que els meus límits deuen ser coses com aquestes: quan no pugui alimentar-me de manera prou sana, quan no pugui estalviar ni 50 euros al mes per al futur del més petit de la casa, quan... Cada cop hi som més a prop.

En un vaixell que s'enfonsa, cada vegada en són més els que com jo nedem pitjor. Mentre al vaixell hi hagi un capità que s'ho passi teta amb una amistançada de l'Est i que, quan les veu a venir maldades, foti un bot i caigui -miraculosament- a la millor plaça del vaixell salvavides, mentre no els passi res als que van posar aquell glaçó descomunal al bell mig de la ruta, ni tampoc als que deien que el vaixell era insubmergible, nosaltres continuarem nedant, però cada vegada amb menys traça.