dissabte, 3 de març del 2012
Política
Rien ne va plus...
Vet aquí un inspirat milionari nord-americà, molt ric, molt ric, que un dia va tenir un somni, construir fora dels Estats Units un complexe d'oci i convencions - deia ell - de dimensions faraòniques. L'home volia fer-lo a Europa perquè ho havia provat a l'Àsia i no se n'havia sortit. Per fer-ho va buscar un país amb prou espai, un país petit en relació amb el seu, i un país pobre, però no prou com per no ser un atractiu turístic per d'altri que no sigui afeccionat al turisme solidari.
El milionari, dèiem, va escollir Espanya, un estat del sud d'Europa, un estat amb crisi, com quasi tots els europeus, i es fa fixar en dues ubicacions. La primera, la Capital de l'estat, presa pel "señorío", bressol de la caspa funcionarial i del retrogadisme més ranci, i on una presidenta "rubia de bote" li va posar el camí planer, molt planer. La segona, un petit país, tocant al mar, amb terreny per construir, amb esperit de treball, un país de marcada modernitat, molt més "europeu" si voleu. Un país, aquest segon, que feia els deures per sortir de qualsevol crisi, un país on la gent volia treballar.
I vet aquí, que el somniador, carregat de dòlars com anava començà a demanar, demanà que al seu complex hi pogués accedir la mainada, que les mames i els papes poguessin fumar a tot arreu, va demanar gaudir d'un paradís laboral on no hi hagués lleis sobre la contractació ni l'acomiadament. Per demanar no quedava el ianqui! Fetes les seves peticions va viatjar al país que tocava al mar i es va fer portar en cotxe fins a palau. Res no en sabem del que hi van parlar allà dins els que manaven, però a la sortida tothom semblava voler fer-li la rosca, si més no, només hi veien avantatges en el seu somni.
A la capital en canvi, se sentien orgullosos de tenir la paella pel mànec. Com veureu a la columna de l'esquerra, i en temps real, ells tenien la ma de la caixa, fos del casino directament o fos a través del marcador que ofegava i ofegava el país que tocava a mar. Per tant als de la capital els agradaria per "orgullo patrio" tenir el complex del milionari a les seves terres, però en qualsevol cas, gaudirien dels seus beneficis, si bé potser no dels llocs de treball que suposaria, segur que de tots els tributs que se'n derivessin.
Al final la història va acabar bé o malament, però això ja ho explicaré un altre dia.
Senyores i senyors, facin joc!
(però com sempre no els el facin a "ells")