dimecres, 14 de març del 2012

dimecres, 14 de març del 2012

"Me los quitan de las manos!"

Girona,  dimecres 14 de març de 2012

Un dels més grans experts en etnomusicologia, en Jaume Ayats, ens explicava aquest estiu a l'Escola d'Estiu d'Educació Musical el valor cultural i definitori d'una essència cultural mediterrània que tenen les cantarelles que fan els venedors dels mercats. La seva conferència va ser il·lustrada amb vídeos de mercats de la mediterrània, entre ells els de Nàpols, creieu-me, espectaculars i també els dels mercats catalans, on es podia escoltar el crit que dóna títol a l'entrada d'avui.

Ara no vull pas parlar de música, vull parlar d'uns companys de viatge que aquest matí he trobat quan anava a treballar. A la zona de l'Aeroport de Girona he avançat amb el cotxe dos tràilers carregats cadascun d'ells amb vuit, vuit esportius de colors variats però de característiques sorprenents. Tots 16 vehicles esportius, descapotables, de la marca Porsche, d'un valor de mercat d'entre cent i dos-cents mil euros!

Cap a la feina amb el meu Km 0 de la marca francesa del rombe, el segon dels més petits per a més informació i que em deu haver de durar fins que les reserves de petroli s'acabin al planeta, em demanava qui en deu poder comprar dotzena i mitja. Em responia a mi mateix que uns quants d'aquells dels qui vaig parlar a l'entrada "Els intocables". No hi deu haver tanta crisi si encara queda públic per a mercaderia com aquesta. Ja en feia referència fa temps a la cançó d'en Serrat, aquesta gent també "la palmen" però, això sí, després d'haver viscut com Déu!

Una companya de facebook ens proposava a totes i a tots els mestres d'anar a treballar amb la bicicleta, d'arribar quan es pugui però pels propis mitjans, que la benzina cada cop és més cara i el sou més petit! Si ho ho tingués lluny potser m'afegiria a la seva proposa, de fet ja ho havia fet quan treballava més a prop.

La qüestió és que avui he vist, com qui passa per un aparador d'aquells de marques cares del Passeig de Gràcia, uns quants d'aquells productes que mai no podré assolir, i que els estudis diuen que representen per als seus propietaris, la majoria del gènere masculí, un símbol de la pròpia virilitat.

No em fan enveja les màquines com aquestes, de fet no em diuen res. I és que per a mi  el cotxe és una eina de treball i mai no l'he vist com un signe d'ostentació. El podreu reconèixer, no té ni una sola enganxina, només el distintiu groc de la lluita per l'escola pública al vidre i el de la ITV i només el renten un cop a l'any, a finals d'agost. Tot això deu ser així potser perquè a casa mai ningú no n'ha tingut cap de bestiola com aquestes! El meu pare, també de l'ofici, patí uns primers anys de feina, a principis dels seixanta, en els quals era prou certa l'expressió de "passar més gana que un mestre d'escola". Va disposar d'un primer 600 que va li comprar a l'avi, ja molt atrotinat. Explica el pare com era la seva primera feina de funcionari, a Fornells de la Muntanya - on van confondre el rem amb una pala de forn -.  Expliquen encara ell i la mare que el menjar, o una bona part, els el duien els mateixos alumnes de les masies disseminades per les feixes del Pirineu: les patates, el formatge, les verdures i algun pollastre... També conten que no tenien llum ni nevera i que per poder tenir gas havien de recollir les bombones que els llençaven des del tren de la Molina en marxa!

Sembla, en qualsevol cas, que encara hi ha mercat per als productes de luxe i que, com us deia al títol d'aquesta entrada, "se los quitan de las manos". Doncs, que se los quiten home, que se los quiten! Mentrestant ningú amb pebrots per investigar res!

Salut, i que tothom passi la ITV!