Va tornar al cotxe i va anar fins el mas. La clau era sota l’estora, tal i com li havia dit el propietari. A l’agència ja l’havien avisat que més valia no tenir-hi raons, que era home de mal tracte. Quan va entrar al mas va notar que li sobrava espai, la casa en feia deu com el seu piset al centre i un silenci aclaparador. Va baixar les maletes i les va desar al rebost, el mas tenia rebost, ell al pis no hi tenia ni parets i el mas tenia rebost. El rebost era fred però sec, un autèntic rebost de pagès, dels que deixen petjada. Del sostre en penjaven dues barres de fusta irregular amb uns quants cordills lligats, d’aquells que potser feia temps havien mantingut penjades botifarres i lloms i fins i tot potser algun pernil. 

Va entrar a la cuina i va encendre el foc. Cremava de manera irregular, feia fum, l’invent de l’amo de posar finestres d’alumini li havia frenat el tiratge i, quan el vent era generòs, el fum tornava el fum avall i emmascarava mitja cuina. Va obrir una crella a una de les finestres de la sala i el foc va reprendre amb força i energia. Va sortir a fora disposat a recollir prou llenya per passar la nit i fer quatre torrades a l’hora de sopar. 

El sol ja havia caigut darrera els cims de la vall i l’endemà al matí tenia molta feina per fer. Mentre provava de dormir va començar el seu desencís. Estirat al matalàs de llana, dels que ja no se’n fan, va notar un somier estranyament flexible i sorollós, si no s’estava prou quiet segur que dormir li seria impossible. Quan ja s’hi començava a adaptar va notar un lleuger aroma metàl·lic que el va trasbalsar. L’aroma es feia cada cop més intens. Va mirar sota el llit i en va treure un orinal arcaïc i de vores perjudicades. L’estri era ceràmic i no en feia pas cap d’olor, era blanc i tenia les vores blavoses. No hi havia res més sota el llit i el terra era de fusta vella però ben cuidada. Res, no hi havia res que semblés rovellat, res de res.

El cas és que la investigació va continuar molta estona fins que el nostre protagonista acabà flairant rovell fos on fos. L’olor de rovell havia impregnat l’aire de tota la casa, la cuina i la sala ja feien la mateixa olor. Tot semblava indicar que l’aire de la casa estava rovellat, bé l’aire, potser era tota la casa que es rovellava. Res més allunyat de la realitat. L’olor de rovell venia de quelcom aliè a l’antic i ben cuidat habitatge. L’olor de rovell acompanyava el protagonista fins i tot fora de la casa, al bosc, al cotxe. Ja sabem que l’amo del mas no estava pas d’orgues, però va voler-hi parlar, es va queixar d’això. Ja us podeu imaginar la seva resposta, es va fer un tip de riure i després va engegar el llogater a prendre vent, just després de recomanar-li que passés per la dutxa. L’home va pujar al cotxe i va repetir el gest del primer dia, va abaixar la finestreta i va treure la mà i la va olorar. I així va ser com va trobar la resposta al seu dilema, era ell qui empudegava l’aire, i l’empudegava molt. S’estava rovellant. L’aire excessivament pur per un urbanita com ell havia provocat la seva pròpia oxidació.