Fatigat per motius de salut que ja he explicat manta cops, he anat fent pauses al passeig - només dos quilómetres, un d'anada i un de tornada -. En la segona pausa, en un tram del camí que baixa sobtadament, he pogut sentir el silenci. Ni un ocell, res, no se sentia res de res. He repetit la pausa al mateix lloc quan tornàvem. Uns segons després el soroll dels pinyons d'una bicicleta d'aquelles de luxe que circula pels nostres camins de muntanya m'ha esguerrat el moment. 

Ho he de dir, em penso que el silenci m'ha fet bé, no hi he estat massa estona però m'ha fet bé i segurament l'aire net de la muntanya després de la remullada d'ahir hi deu haver ajudat. El cas és que de tornada a casa la migdiada ha estat gloriosa segurament per tot plegat.

A la carretera hem pogut constatar que que la moda ciclista continua més aviat pel camí del ciclisme de carretera que no pas pel de muntanya, i més aviat amb usuaris forasters que no pas del país. Bicicletes i equipaments de milers d'euros en petits grups, en parelles i també en solitari.

Hem baixat a dinar a Can Mascort i, encara bo que hem reservat taula a les 12, a la 1 ja no en quedava cap de lliure. Al menjador una petita sorpresa: públic i personal monolingüe i una cuina extremadament tradicional: pot i tripa, carxofes, carn de perol, carn a la brasa, canelons, amanides, escalivades... Un altre món, gairebé un altre país, a deu minuts de casa.

Apa urbanites i ruralots, que el silenci us farà pas mal!