És el que déiem quan érem petits i sonaven a les 8, les 12, les 2 i les 6 les sirenes del tartàric de Palau a Girona. De la fàbrica poca cosa més que en queda però de ben significativa, la xemeneia de rajol massís restaurada enmig dels edificis residencials que l'envolten. Entre els 70 i els 80 canvi d'escola i colla d'amics del barri, que llavors era com un poble i de fet als caps de setmana encara ho sembla. N'han desaparegut tots els camps que ara estan edificats i el negoci de jardineria gegant d'en Martinoy, d'el qual en queden quatre arbres mal comptats baixant el carrer Baldiri Reixach, unes quantes figueres i un parell de coníferes, que al seu dia algú amb criteri va decidir respectar i envoltar d'unes quantes fileres de llambordes que els fan de parterre. També va desaparèixer el perfum enganxós de La Pagans del carrer migdia amb una olor penetrant que només recordo en passar per la N-II a l'alçada de l'aeroport on hi ha una fàbrica d'embotits i escorxador. Eren anys de bicicleta en els quals ens regíem, pocs portàvem els rellotges de la 1a Comunió, que eren delicats i corrien molt perill a les nostres mans, pels tocs de sirena de la fàbrica. Demanar hora era molt fàcil. Llavors Al pla de Palau quasi tot eren horts i i hi corríem amb bicicletes tronades, només amb un fre i deslliurades de pesos innecessaris. Dels horts en solíem treure cireres o figues per fer una pausa després de beure una mica d'aigua d'alguna de les fonts que encara rajaven. Jugàvem a futbol només en dies especials, quan anàvem al camp dels anglesos o a la Devesa. El nostre esport era el bàsquet. Anàvem a la pista de la parròquia on en Ramon Sitjà -ara el pavelló porta el seu nom - o el mossén ens obria la porta o ens deixava la clau i a l'hivern seguíem jugant fins que arribaven els del Sant Pep jugàvem ben bé un parell d'hores quasi a les fosques.
D'aquell temps ens en queden personatges, com l'Enrique, un pobre home que vivia de la caritat a la parròquia al qual havíem salvat la vida més d'un cop quan se li girava i es fotia amb el xiulet a dirigir el trànsit del carrer d'Emili Grahit i l'en tréiem esquivant els camions.
Al carrer també hi havia un local on es trobaven els del futbol que no jugaven al Vista Alegre i que va ser molts anys la penya, la dels "Bons Aires" que era el nom del bar on queia algun gelat o una bossa de patates quan jugàvem algun partit perdéssim o guanyéssim, mai no era gaire important el resultat.
Aquell temps crec que tots els de la colla els recordem com anys feliços, féiem força vida de carrer, anàvem a l'escola mitja hora abans d'entrar per fer unes partidetes al Guà als racons d'aquell pati criminal que ens havia rascat a tots els genolls perquè era mal asfaltat, encara ho és ara que acull la facultat de medecina. També van ser els primers anys de monopatins i recordo tardes memorables a la baixada de Puigvistòs on rarament hi havia cap accident important.
També van ser anys de fogueres monumentals a la llera de l'Onyar a escassos metres de la benzinera de la Creu, que encara i és, ara seria impossible. L'Onyar al temps de pluja baixava fins a dalt de tot i s'havia endut més d'un pont, feia basarda però era un autoconeixement.
Després, en acabar vuitè, molts ens vam perdre la pista, separats a diversos instituts. Ens vam retrobar l'any del cinquantenari per fer uns sopar i vam rememorar aquells temps i jo vaig pensar que ho escriuria però me n'he pas recordat fins avui.
Els temps regit per la sirena de la fàbrica. I per cert són les sis i ja fa anys que no xiula.
