Si ahir m'interrogava sobre els efectes secundaris, avui em ve de gust parlar d'un d'aquests efectes: l'addicció. Hi ha un principi que diu que tota droga provoca addicció. Els addictes som gent molt corrent. A nosaltres els efectes de les drogues ens condueixen indefectiblement a multiplicar les dosis i a fer-les “poc sostenibles”. Ara fa unes setmanes una cantant joveníssima addicta a tota mena de susbstàncies era trobada morta a casa seva i diuen que l'analítica s'ha allargat més d'una setmana: Ves què deuria haver pres? Una mica massa de tot? Massa de tot? Massa d'una cosa?... Un cas clar d'addicció poc sostenible que li costà la vida. Descansi en pau.

Com deia, els addictes tenim necessitat de més i més i més– permeteu-me parafrasejar el mestre Puyal. Ara parlo de jo en primera persona: no fumo, no bec més de mig got de vi al dia, no surto a les nits – encara que dormi poc – no treballo fent feines arriscades, no practico esports de risc, fins quasi ni menjo sal ni quasi res que s'acosti massa a un porc! Les meves addiccions, ves per on, són poc sostenibles: fer vacances, m'agrada no fer res tot i que massa també m'estressi, omplir quaderns d'encreuats, fer música i escoltar-ne a un volum agradable, passejar cardiovascularment, és a dir, caminant de pressa, estar amb la família, cuinar, fer coses amb l'ordinador... Vet aquí la llista de les meves addiccions. Hi ha una dita que diu “com més en tenen més en volen”. Ara que toca fer vacances m'adono cada dia més del que necessito més i més. Malgrat tot, em congratulo que la feina no estigui entre les meves addiccions. Apa,

BON ESTIU!