Dos mesos i una hora
Avui que toca canviar l'hora, mentre poso al dia tota la maquinària analògica que corre per casa, me n'adono que quasi sense voler ja fa gairebé dos mesos de l'operació de càncer de pulmó de principis de febrer. Han estat dos mesos de patiment força continuat però sembla ser que la cosa ha estat un èxit.
Dia rere dia, des del segon, ja passejava primer pels passadissos de l'hospital connectat a les maquinotes, després de la primera setmana ja pels carrers de la ciutat, poc a poc i amb pas poc ferm. Ara caminar ja no em suposa massa esforç si puc mantenir un ritme baix i poca-solta: la manxa ja manxa, de vegades una hora sencera!
La combinatòria de calmants en forma de dieta química està arribant al final sense haver fet mai del tot l'efecte que se n'esperava. Ja en son mitja dotzena de capses de 20 medicaments pel dolor i un parell de capses més ajudar al repòs nocturn. Aquests darrers dies la combinatòria està baixant i poc a poc la cosa es deu estar estabilitzant. Ara queden restes de dolor intens a la zona interna immediatament sota de les cicatrius que m'envolten el tronc que s'irradia per tota la part dreta del tòrax - des del meu punt de vista - i que segons diu la medicina encara trigaran a marxar.
Assegut al sofà i tot i escoltant "L'àrea petita" dels Pets mentre a fora cauen quatre gotes mal comptades sota un cel gris i ennuvolat, us puc assegurar que els canvis de temps segueixen provocant recaigudes sobtades i que amb el mal temps això punxa de valent! Ja en compto centenars d'hores en aquest sofà, reposant l'esquena sobre un coixí antic de funda blau fosc i blanc que té una trajectòria fixa i que m'acompanya al llit de nit i a quasi tot arreu a casa. La seva flexibilitat el deu fer especialment idoni per a la feina que li hem donat i se'm fa difícil deixar-lo de banda.
Dos mesos i una hora, de moment, i tot i esperant els "beneficis penitenciaris" per bon comportament, faig tot el que em manen metgesses i recuperadors físics, només em queda per dir: - fins aviat i salut!