Però l’invent del segle és sens dubte l’artefacte afinador de veus, el que fa que un musclo canti igual que un tenor de renom. Afinar fins ara no era pas cosa de tots ni de totes. L’esmentat artefacte desnaturalitzador és en realitat el que determina la prova del cotó. Si igualem els grups o els solistes tecnològicament per la banda baixa i suprimim elements com aquest els “artistes” es posen en evidència davant del públic. 

El nostre grup, d’alimentació vegana i predominància acústica és un grup d’artistes poc exitós. Toquen a les tasques i en algun sarao de poca monta sempre a canvi del sopar o de no res. Són set músics i cantants de carrer i val a dir que al carrer és on es guanyen la vida. Un dia a l’ideòleg del grup va decidir presentar-los a un concurs d’aquests de la tele, d’aquests que busquen talent . Val a dir que el grup va passar amb nota el primer tall. El jurat va valorar “la seva naturalitat i la seva presència a l’escenari”…

A les seleccions hi havia un munt de proves, els feien cantar cançons modernes i antigues, els feien actuar davant d’experts i fins i tot ballar i fer coreografies. A la majoria dels membres del grup els semblava una poca-soltada l’invent.

El cas és que el grup va arribar a la primera gala, van sortir a la tele i en el procés de preparació els tècnics van quedar esparverats. En cinc minuts tot estava al seu lloc, no un guany de més, ni un efecte, tot sonava de meravella sense posar la tècnica al servei del grup. A la mateixa gala la resta de seleccionats van lluir-se amb la tècnica del seu costat però fer que allò sonés amb decència va ser un calvari.

El jurat va valorar els resultats i els nostres artistes convidats van quedar nominats per a l’expulsió. Els trobaven a faltar brillantor, presència, profunditat, però ningú del jurat va gosar criticar-los l’afinació, havien sonat molt bé. A la segona gala se’n van sortir pels pèls i a la tercera en va passar una de grossa, la tècnica, aliada dels “artistes” va deixar de funcionar en plena gala en directe, un per un les evidències van fer neteja. El regidor va parlar per l’orellera al director per suspendre la gala, però els compromisos publicitaris ho feien impossible. Va tocar el torn dels nominats i els altres dos també van fer pena en directe, més que pena potser més valdria dir llàstima. Els seus dos temes van sonar com la glòria i ara mateix són els primers a la llista de visualitzacions i a les xarxes socials. 

La gala següent havia de decidir els finalistes però amb la tècnica al cent per cent no hi van tenir res a fer, els pams de cuixa, els tatuatges, les tauletes de xocolata i les filigranes electròniques van portar a la selecció tres “artistets” que la cadena va haver de redimir per donar vida al programa. Els nostres protagonistes es van quedar-ne fora, però ara la llista de concents la manen ells, tenen feina sempre que volen, poden demanar dieta vegana sense problemes i els ofereixen els millors productes naturals per tot arreu on toquen.  D’això en fa més de deu anys. Dels guanyadors del concurs ningú no se’n recorda, bé ningú, als canals de pífies del principal proveïdor de vídeos online segueixen tenint alguna reproducció generalment associat a la maleïda tercera gala… This is music.