S’havia comprat el pis amb una molt bona oferta, directament del constructor, un tipus amb cert do per fer anar la paleta però no gens ben dotat pel llenguatge matemàtic. El preu era realment sospitós i l’habitatge estava molt ben construït. No va donar-hi cap importància la primera vegada que va notar-ho, el vertigen i la pressa per escripturar el pis, va pensar.

I així van arribar els mobles i els llums i el pis es va anar convertint en la seva llar, una llar confortable i acollidora, però a les porta de l’ascensor, just al soterrani, no podia deixar de sentir aquell calfred pertorbador. 

Van passar els mesos i procurava no haver-hi d’anar mai al soterrani, aparcava al carrer per no notar-ho però sabia, i sabia molt bé que els problemes no desapareixen si els amaguem. Primer va provar d’anar-hi un cop a la setmana, va pensar que dosificant aquella experiència se li faria més suportable. L’incident poc a poc va anar passant al món oníric, hi havia somiat més d’una vegada i ara el somni es feia recorrent. Havia somniat que patia un atracament, que sota l’ascensor hi havia algú enterrat, que la presència que notava era la d’un individu que aquell constructor tant mal construït havia fet desaparèixer sota el formigó i, ves a saber. 

El primer dia que va compartir aquella presència amb algú capaç de notar-la va ser aquell dia que el seu company de padel l’havia acompanyat a casa. Quan li va demanar si notava res, va sospirar alleugerit. Tots dos fanàtics del motocròs i dels esports de risc duien al cos més quantitat de metall del que seria recomanable. Els nombrosos accidents havien convertit el seu cos en un contenidor de ferralla. Va seguir investigar, preguntant-se que és el que tenia en comú amb el seu company, l’alçada no era, ell en feia dos com el seu company, l’edat tampoc, ell era molt més jove - o ho semblava - ell era morè, el seu company ros, l’únic nexe eren els esports, el risc i les operacions.

Un dia mentre sortia de casa va trobar el tècnic de l’ascensor que li demanava una signatura de comprovació, mentre signava li va picar la curiositat, i va fer-li la pregunta. El tècnic, curiós de mena, va seguir-li la veta, va pensar que estava sonat i va seguir-li la veta fins que tots dos es van trobar just davant de l’escenari del fets. Van comprovar que quan el nostre personatge s’allunyava de l’ascensor, el problema desapareixia. Al tècnic, amb molts anys d’experiència, va picar-li la curiositat i analitzant la situació va recordar una dada que sortia a les especificacions de l’elevador, la potència ingent de l’imant del fossat. Llavors li va comentar a l’afectat. El cas és que el va convèncer. Sense fer-ne massa cas, el tècnic va marxar a seguir la seva ruta i l’afectat va pujar al pis alleugerit. 

El magnetisme, la resposta va resultar ser el magnetisme. Sota el fossat de l’ascensor un imant gegantí garantia el funcionament acurat de la bomba del motor hidràulic i el feia més ràpid i precís. El constructor doncs, no n’era pas el culpable i ningú, ni hi havia ningú enterrat al fossat, més aviat era un problema d’enginyeria d’elevadors. El metall del seu cos i el del seu company, especialment el que duia a l’espatlla els provocava un desequilibri físic que donava lloc a la sensació de vertigen que era a l’origen del seu problema. Problema resolt, va decidir vendre’s el pis, i el cas és que el va publicitar com a “piset atractiu”.