dilluns, 8 de gener del 2024
Relats curts
Marxant l'art
Estava absolutament fascinat per l’olor de pintura. L’aiguarràs i la trementina li provocaven una fascinació indescriptible. De pintar no en sabia, gosaria dir que no era capaç ni de representar res de remotament figuratiu però el seu olfacte pels negocis, pels negocis i per l’aroma de les teles i la pintura a l’oli, l’havien convertit en un expert internacional del mercar de l’art. Tota l’artistada local li anava al darrera buscant una oportunitat d’exposar a la seva galeria perquè tenir-hi quadres exposats volia dir estar obert als millors clients i, parlem-ho clar, no fotre’s de gana.
Les exposicions del nostre marxant començaven amb una inauguració austera però ben organitzada amb acompanyament musical on no hi faltava ni la premsa local ni tot d’instagramers i bloguers dels que “marquen tendència”. Els seus catàlegs virtuals gaudien d’un disseny exquisit i els que feia editar magníficament en paper eren col·leccionables que ningú no es volia perdre.
Els seus vistaries visitaven amb assiduïtat els centres d’art de la ciutat a la recerca dels alumnes i les alumnes més avantatjats o amb més futur, però gairebé mai no l’encertaven. Cada matí repassava un parell de dotzenes de carpetes a mode de book artístic de nous talents i, molt sovint, res no ho trobava aprofitable. La seva metodologia era més aviat primitiva i de mal justificar però el fet és que el seu nas mai l’havia enganyat. Sempre en secret prenia els bastidors els donava mitja volta i els acostava, tot i centrant-los, a les seves fosses nasals i en feia una valoració prèvia. Un segon cop de nas - que no pas d’ull - el duia a ensumar la signatura de l’artista. Aquest era el seu diagnòstic més fiable, amb dos cops de nas el geni estava localitzat. Finalitzava la seva exploració tot i anant a l’estudi de la pintora o del pintor i amb una petita conversa en feia prou per tancar el tracte.
La seva inspiració, mai millor dit, el va fer raonablement ric però la sort li va canviar quan ja disposava d’una xarxa de mitja dotzena de galeries i donava feina a quasi un centenar d’artistes plàstics. - Un refredat mal curat - el primer que patia en quasi quaranta anys - el va fer estar quinze dies de baixa. Les medicacions habituals i el xoc per la novetat vírica van deixar-lo força abatut. De tornada a la feina els primers dies va seguir amb les seves “exploracions respiratòries” però no va trobar res que el convencés, tot li semblava olfactivament prescindible, res no li cridava l’atenció. Els quadres dels artistes que tenia en cartera van seguir venent-se bé però les modes van anar canviant i, quan el mercat va començar a demanar novetats van començar els problemes. Les primeres botigues a tancar van ser les situades a les àrees comercials més selectes i, poc a poc, va anar acomiadant tot el personal. Havia perdut el seu olfacte i així va ser com l’art va deixar de ser el seu món per sempre.
Hauria pogut fer estudiar el seu cas en algun laboratori otorrinolaringològic experimental. El seu do l’havia abandonat però no va voler insistir-hi més. No tenia família, el seu individualisme no li ho havia permès i es va autoimposar la resignació més implacable. La seva vida es va tornar solitària i inodora però va seguir endavant amb el que li quedava.
Avui viu modestament de les rendes que va poder acumular i del treball a mitja jornada en una drogueria. Es passa els matins recomanant pintures i dissolvents, pinzells i paletines, però ja no gaudeix de la feina com abans. Darrera d’ell també han tancat totes les escoles d’art orfes del seu mecenes més reputat, ja no queden museus ni galeries i a les parets de tota la ciutat hi llueixen només làmines impreses amb marcs horribles que la clientela compra per quatre xavos a les botigues orientals.
L’art plàstic ha mort per culpa d’un refredat mal curat i mai no podrà reviure si no és que per casualitat apareix un nas de prou categoria per a substituir el del marxant d’art.
